Les activitats relacionades amb el Dia Internacional de Conscienciació envers el Soroll, previst pel
dijous 30 d'abril, en aquest Any Internacional del So, han estat fulminats de les agendes
(ajornades unes i anul·lades altres) per la declaració de l’estat d’alarma i la paràlisi de l’activitat
social i econòmica que ha comportat. I es produeix el fet que aquesta mateixa paràlisi ofereix,
tot i que a contracor, una oportunitat única per contemplar, mesurar, escoltar i analitzar en
condiciones immillorables el soroll ambiental i la contaminació acústica dels nostres paisatges sonors.
Aquesta variable i lliscosa combinació de sons, sorolls i silencis que s’estén al nostre voltant de
manera permanent, amb conseqüències directes sobre la salut i la manera de relacionar-nos entre
les persones i amb l‘entorn.
Perquè en els dies de confinament, i especialment durant la paralització de l’activitat econòmica
(excepte serveis bàsics i el sistema sociosanitari), qualsevol persona va poder experimentar, i
encara que en menor mesura segueix experimentant, una reducció de la contaminació acústica
sense precedents (1). Mai abans s’havia pres una decisió d’aquesta natura i ningú podia imaginar
una reducció del soroll ambiental com la que hem viscut, i seguim vivint; ni tan sols amb vocació
experimental. I ara, aquest element contaminant que emet el trànsit rodat, el ferrocarril, els avions,
la indústria i l’oci nocturn, al qual l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i l’Agència Europea
del Medi Ambient (AEMA) li atribueix uns perjudicis directes sobre la salut (2)(3); ha
desaparegut d’un dia per l’altre.
Amb la terminologia que va introduir Raymon Murray Schafer hem passat d’un paisatge sonor de
baixa fidelitat (low-fi) a un d’alta fidelitat (high-fi); i la diferència és evident per a tothom.
El compositor i investigador canadenc, seguint les teories de la psicologia de la percepció de la
Gestalt, assenyala que la nostra oïda diferencia entre un senyal (figura) en un fons (camp). I què
passa quan aquest soroll ambiental desapareix?. Seguint l’exposició d’aquest autor, quan el fons
(o camp) és molt sorollós, els senyals que apareixen sobre aquest fons no s’escolten de forma
nítida o simplement no s’escolten, emmascarats pels sorolls. És com el traç sobre un llenç: al
llenç amb fons gris (més o menys fosc), el traç es percep de forma més imprecisa i inclús
desapareixen els més suaus, el que, a més, impedeix reconéixer una perspectiva amb profunditat
i riquesa de matisos. Per això ara, sobre un fons blanc (o gris més o menys clar), els sons apareixen
i ens reclamen una atenció que amb un fons sorollós ni se’ns reclama, ni concedim.
En aquest entorn d’alta fidelitat és en el qual ens submergim quan obrim les nostres finestres per
sentir i escoltar tot allò que abans apareixia brut, emmascarat i difuminat i remot. I ens enfrontem
amb un paisatge en el qual s’aprecien, millor que mai abans, un equilibri diferent entre sons, sorolls
i silencis per explorar i reconéixer. Un entorn sonor que, sense massa interés, habitualment maltractem
entre unes i altres.
I ara percebem un paisatge sonor (4) al qual, una vegada eliminat el soroll del trànsit, la indústria i
l’oci nocturn, són uns altres sons els que capten la nostra atenció i se’ns presenten de manera més
intensa i sol·lícita. I així, sentim, escoltem, contemplem i ens delectem amb sons agradables,
com el dels ocells (una descoberta generalitzada), el de la pluja en caure, el de les fulles d’arbres i
plantes agitades o arrossegades pel vent, inclús alguna campana llunyana que abans ni s’escolava.
I sobretot, aquest silenci que quasi es pot tocar i que havíem oblidat. També però, ens desagrada,
ens irrita o ens sobresalta la rentadora o l’aspiradora d’alguna casa propera, la música inoportuna
d’una finestra pròxima; per no dir de les obres de construcció que ara estenen les seues
arrossegades, friccions, cops, xiulets i crits molt més enllà.
Uns i altres donen forma als nostres paisatges sonors quotidians, habitualment amagats darrere de
la contaminació acústica i l’escolta planera i de proximitat que practiquem. I uns i altres il·lustren,
mostren i assenyalen la manera com ens relacionem entre nosaltres i amb l’entorn. Així, som les
persones les que tenim la possibilitat i l’obligació de modificar els hàbits els costums i les pràctiques
més sorolloses, tant personals com socials, en el legítim anhel de millorar el malmés i desatés entorn
sonor en el qual vivim dia a dia.
Un objectiu, el d’atendre al paisatge sonor, que es pot assolir si entre unes i altres, adoptem una
posició proactiva que promoga i estimule la consciència i la responsabilitat personal (e
interpersonal) que evita sorolls innecessaris i dialoga amb qui fa sorolls molestos; sense deixar de
reclamar una protecció efectiva de la inviolabilitat del domicili, del dret al descans i la salut; com el
de fer soroll en el lloc i el moment que estiga previst. Aspectes aquests que tenen a veure amb
decisions personals, com també amb la cosa pública. Aquesta altra dimensió col·lectiva i social
(cultural, econòmica i política) que es concreta en forma d’una normativa ben articulada, una
reglamentació precisa, una labor d’inspecció efectiva i uns procediments sancionadores
àgils; que tinguen en compte el conjunt de la ciutadania, amb les seues majories i la seua diversitat
de minories.
Una labor, individual i col·lectiva, tan necessària com desatesa que ens hauria de permetre identificar i
calibrar (amb mesuraments i amb la percepció de les persones) les particularitats d’un fenomen com
el d’exposició al soroll i el paper d’aquest en les nostres vides quotidianes. Per aquest motiu, i per les
extraordinàries circumstàncies en les quals ens trobem amb relació al soroll, aquests dies de
confinament i paralització ens ofereixen una oportunitat única que ens convida a reflexionar, practicar,
intercanviar, experimentar, conéixer i molt especialment a gaudir de l’enriquidora experiència que es
pot extreure de la possibilitat de sentir i de l’exercici conscient d’escoltar el nostre paisatge sonor.
(1) Informe Contaminació Acústica en Confinament (Barcelona 04/2020):
(4) IYS2020 Soundscape (English): https://drive.google.com/file/d/1qW6alYRfDZPqZObk8AqimnNqV0aHdViw/view?usp=sharing
Altres documents:
AEMA.- Sobre el suido:
Entrevist a Eulalia Peris, la experta de la Agencia Europea de Medio Ambiente:
Altres ellaços:
Mapa de ruidos Valencia (Actualizado a 2017)
Coleccions d’enregistraments de camp realitzades durant el coronavirus:
Aporee: https://aporee.org/maps/work/projects.php?project=corona
Soundatmywindow: https://soundatmyndow.tumblr.com/
Cities and Memory: https://citiesandmemory.com/2020/04/listening-to-the-songs-of-coronavirus/
Whitelabrecs:https://whitelabrecs.bandcamp.com/
CASTELLANO/
Las actividades relacionadas con el Día Internacional de Concienciación frente al Ruido, previsto para
el jueves 30 de abril, en este Año Internacional de Sonido, han quedado fulminadas de las agendas
por la declaración de estado de alarma y la parálisis de la actividad social y económica que ha
conllevado. Y se produce la coincidencia de que esa misma parálisis ofrece, cierto es que a contrapié,
una oportunidad única para contemplar, medir, escuchar y analizar en condiciones inmejorables el
ruido ambiental, la contaminación acústica de nuestros paisajes sonoros. Esa variable y escurridiza
combinación de sonidos, ruidos y silencios que se extiende a nuestro alrededor de manera permanente,
con consecuencias directas sobre la salud y la manera de relacionarnos entre las personas y con el
entorno.
En los días de confinamiento, y especialmente durante la paralización de la actividad económica
(excepto servicios básicos y el sistema sociosanitario), cualquier persona pudo experimentar, y aunque
en menor medida sigue experimentando, una reducción de la contaminación acústica sin precedentes
(1). Nunca antes se había tomado una decisión de esta naturaleza y nadie podía ni imaginarse una
reducción del ruido ambiental como la que vivimos, y seguimos viviendo; ni siquiera con vocación
experimental. Y ahora, ese elemento contaminante que emiten el tráfico rodado, el ferrocarril,
los aviones, la industria y ocio nocturno, al que la Organización Mundial de la Salud (OMS) y la
Agencia Europea del Medioambiente (AEMA) le atribuye unos perjuicios directos sobre la
salud (2) (3); ha desaparecido de un plumazo.
En la terminología que acuñó Raymon Murray Schafer hemos pasado de un paisaje sonoro de baja
fidelidad (low-fi) a uno de alta fidelidad (high-fi); y la diferencia resulta evidente para cualquiera.
El compositor e investigador canadiense, siguiendo las teorías de la psicología de la percepción de la
Gestalt, señala que nuestro oído diferencia entre una señal (figura) en un fondo (campo). ¿Y qué ocurre
cuándo ese ruido ambiental desaparece?. Siguiendo la exposición de este ator, cuando el fondo
(o campo) es muy ruidoso, la señales que aparecen sobre ese fondo no se escuchan de forma nítida o
simplemente no se escuchan, enmascaradas por el ruido. Es como el trazo sobre un lienzo: en el
lienzo con fondo gris (más o menos oscuro), el trazo se percibe de forma más imprecisa e incluso
desaparecen los más suaves, lo que, además, impide reconocer una perspectiva con mayor profundidad
y riqueza de matices. Por eso ahora, sobre un fondo blanco (o gris claro), los sonidos aparecen y nos
reclaman una atención que con un fondo ruidos ni nos reclama, ni concedemos.
En ese entorno de alta fidelidad es en el que nos sumergimos cuando abrimos nuestras ventanas para
oír y escuchar todo lo que antes aparecía sucio, enmascarado, difuminado y remoto. Y nos enfrentamos
a un paisaje sonoro en el que se aprecia, mejor que nunca antes, un equilibrio diferente entre sonidos,
ruidos y silencios por explorar y reconocer. Un entorno sonoro, que, sin demasiado interés, habitualmente
maltratamos entre unas y otros.
Y ahora percibimos un paisaje sonoro (4) en el que, una vez eliminado el ruido del tráfico, la industria y el
ocio nocturno, son otros sonidos los que captan nuestra atención y se nos presentan de manera más intensa
y solícita. Y así, oímos, escuchamos, contemplamos y nos deleitamos con sonidos agradables, como el de
los pájaros (un descubrimiento generalizado), el de la lluvia al caer, el de las hojas de árboles y plantas
agitadas o arrastradas por el viento, incluso alguna campana lejana que antes ni se escuchaba. Y sobre todo,
ese silencio que casi se puede tocar y que habíamos olvidado.
Pero también nos disgusta, nos irrita o nos sobresalta la lavadora o el aspirador de alguna casa cercana, la
música inoportuna de una ventana próxima; por no hablar de las obras de construcción que ahora extienden
sus arrastres, fricciones, golpes, pitidos y gritos mucho más allá.
Unos y otros, dan forma a nuestros paisajes sonoros cotidianos, habitualmente escondidos detrás de la
contaminación acústica y de la escucha plana y de proximidad que practicamos. Y unos y otros ilustran,
muestran y señalan la manera como nos relacionamos las personas entre nosotras y con el medio. Así, somos
las personas quienes tenemos la posibilidad y la obligación de modificar los hábitos, las costumbres y las
prácticas más ruidosas, tanto personales como sociales, en el legítimo anhelo de mejorar el maltrecho y
desatendido entorno sonoro en el que vivimos día a día.
Un objetivo, el de atender al paisaje sonoro, que se puede alcanzar si entre unas y otros, adoptamos una
posición proactiva que promueva y estimule la conciencia y la responsabilidad personal (e interpersonal)
que evita ruidos innecesarios y dialoga con quien hace ruidos molestos; sin dejar de reclamar una protección
efectiva de la inviolabilidad del domicilio, del derecho al descanso y la salud; como el de hacer ruido en el
lugar y el momento que esté previsto. Aspectos éstos que tienen que ver con decisiones personales, pero también
con la cosa pública. Esa otra dimensión colectiva y social (cultural, económica y política) que se concreta en forma
de una normativa bien articulada, una reglamentación precisa, una labor de inspección efectiva y unos
procedimientos sancionadores ágiles; que tengan en cuenta al conjunto de la ciudadanía, con sus mayorías y
su diversidad de minorías.
Una labor, individual y colectiva, tan necesaria como desatendida que nos debería permitir identificar y calibrar
(con mediciones precisas y con la percepción de las personas) las particularidades de un fenómeno como el de
la exposición al ruido y el papel de éste en nuestras vidas cotidianas. Por ese motivo, y por las extraordinarias
circunstancias en las que nos encontramos en relación a ese ruido, estos días de confinamiento y paralización
ofrecen una oportunidad única que nos invita a experimentar, conocer, analizar, reflexionar, debatir, imaginar
y muy especialmente, disfrutar de la enriquecedora experiencia que puede derivarse de la posibilidad de oír
y el ejercicio consciente de escuchar el paisaje sonoro.
Amb totes les precaucions, vàrem aprofitar aquest elements per explorar els seus sons i ressonància, ajudats per un micròfon de contacte que permet transduir les vibracions que es produeixen en els materials sòlids en fregar sobre ells o colpejar-los amb diferents objectes i materials. L'univers de sons, ressonàncies i textures que ens vàrem trobar, tant amb el micròfon aeri (del dispositiu d’enregistrament) com el de contacte ens van oferir una finestra oberta a un món, el de les ressonàncies d’aquells tubs de metall, fascinant, imprevist i molt atractiu.
I així, fregant fent cops suaus i no tan suaus, exploràrem les característiques i particularitats d’uns sons que normalment es queden fora de la percepció que fem les persones de les vibracions en els sòlids. Uns sons que són una metàfora d’una sort d’oblit, d'abandó d’uns espais i unes instal·lacions que segueixen demanant atenció tant dels ciutadans com de les institucions per recuperar uns béns que fan part del Camp Col·lectiu: de la memòria compartida de les persones que han treballat i viscut aquí.
